Sovint el diagnòstic i els tractaments d’infertilitat es viuen a través de la hiperemotivitat. La pròpia naturalesa dels tractaments comporta diferents fases, amb alts i baixos emocionals, difícils de gestionar, que fan que es visqui en cicles d’il·lusió i desesperança.

Avui m’agradaria compartir amb vosaltres el relat de la M.J, un relat íntim i personal d’aquesta pacient, que ens mostra el recorregut psicoemocional que va viure des que va entrar per primera vegada per la porta del CIRH fins que va acabar el primer cicle de tractament de FIV.

La seva experiència:

«El 27/01 va ser el dia. Jo estava nerviosa, il·lusionada i emocionada perquè per fi podíem visitar-nos amb el metge que ens havia d’ajudar a aconseguir formar una família, allò que tant desitgem. Però també, sentia por i neguit pel què ens pogués dir. Només d’imaginar-me la situació de que ens digués que no podíem tenir fills em provocava un sentiment de frustració i decepció molt gran.
Estàvem allà, asseguts a la sala d’espera. Inevitablement, observant-nos amb la resta de persones que l’ocupaven. Sentia una estranya sensació d’alleujament, de veure que no érem els únics a qui ens passava allò, però per l’altre, sentia ràbia i em culpava de perquè a nosaltres. És una pregunta que em faig dia rere dia: per què nosaltres estem passant per això? Per què ens ha tocat a nosaltres?
Ens va tocar el torn. Ens vam mirar i confiats vam entrar a la consulta del metge. En aquell moment, em va envair un sentiment de convicció, de seguretat de que tot aniria bé. Estàvem fent el pas més difícil pels dos, asseure’ns davant d’un desconegut (si, metge però desconegut) posant “sobre la taula” la nostra part més íntima. Sent preguntats, analitzats i explorats en allò que sempre intentes que ningú hi entri.
Per mi, era una situació complicada. Sentia que en aquella consulta estava deixant totes les meves pors, inseguretats i frustracions al descobert. I no era gens fàcil fer-ho.
Tot i així, em sentia confiada i segura del pas que estàvem fent. Sabent que, a més a més, estàvem en les millors mans possibles.
Van anar passant els dies entre proves mèdiques fins que va arribar la segona visita. En aquell moment, em sentia ferma, segura i amb confiança. Les proves havien sortir bé (tot i que encara les havia de veure el metge, els informes indicaven que tot estava bé) i el temps anava passant. Per tant, tan sols quedava iniciar “literalment” el tractament. Aquell dia, la gent de la sala d’espera ja no m’intimidava tant com el primer. Ja no sentia ràbia de ser allà sinó al contrari, sentia felicitat. Ens va avisar el doctor, i un cop repassades les proves i feta l’exploració, ens va donar un diagnòstic força positiu (tenint en compte la clínica dels dos). Això em va donar forces, moltes forces. Ganes, il·lusió i eufòria. Si, em sentia alliberada. Suposo que el fet que sortís tot bé, va provocar que no em sentís jutjada, que no em sentís culpable.
Vàrem sortir de la consulta amb unes ganes boges d’anar a comprar la medicació. Sentia sorpresa de lo ràpid que estava anant tot i això m’animava encara més a creure que tot aniria bé i a sentir-me genial.
Tot i així, dins d’aquests moments d’eufòria i felicitat, també hi tenia espai la por i la incertesa de no saber com anirà tot.
Vaig començar a punxar-me. Cada dia era com un petit ritual, íntim i emocionat, que em feia sentir-me molt bé. Era com un moment només per mi on sentia que a més a més, estava preparant el meu cos per aconseguir un somni.
Va arribar la tercera visita a principis de març. Jo seguia en pau, tranquil·la amb tot el procés. Però, si que és veritat que en aquesta ocasió estava una mica més nerviosa de lo normal. Em miraven si estava produint suficients òvuls i si tenien una bona mida. Era com passar un examen i aquí, tornaven a aparèixer les meves pors: ho hauré fet bé? Hauré aconseguit produir suficients òvuls? Seran bons? Un seguit de preguntes que després de punxar-te durant tants dies i, en ocasions sentir-te com “un animal al que estan hormonant” (hi ho dic des del bon sentit d’aquesta comparació) necessites que siguin positives.
I així va ser, el metge ens va dir que tot estava anant bé i que en breu, podrien extreure’m ja els òvuls. Satisfacció, això és el que sentia. Era com superar un examen. Un cop més, la meva exigència m’havia provocat un sentiment de por i de certa angoixa que finalment es diluïa amb resultats positius.
El diumenge 06/03, vaig tornar a tenir visita, aquest cop perquè em diguessin el dia exacte en el que em farien la punció. Em sentia molt feliç. Tot estava anant molt bé i jo, notava el meu cos tranquil, relaxat i una sensació de certesa i confiança de que tot aniria bé que em feia sentir molt bé. Notava que feia molt temps que no sentia això. I em transportava a moments feliços. Sentia que flotava, que era lliure, que respirava omplint els meus pulmons, Tenia una sensació de llibertat que em connectava amb la felicitat absoluta.
I el dia va arribar, dimecres 09/03. L’ansietat em recorria el cos, però la il·lusió la intentava frenar amb totes les forces. Per moments ho aconseguia, per moments em sentia descontrolada. La primera prova era entrar a l’hospital. El pànic m’envaïa, pensant que no seria capaç d’afrontar aquella situació. Però un cop més, les ganes em podien i allà em trobava, asseguda a la planta 6 de la clínica Corachan, envoltada de dones que anaven a passar el mateix procés que jo i que ara, en comptes de rebutjar-les em reconfortava veure-les allà. Era inevitable mirar-nos unes a les altres i buscar una complicitats, com a mínim jo ho feia i pensava que la resta també. Ah, i estava també envoltada de malalts en aquella planta. Cada cop que en veia un, un sentiment de fugida em corria pel cos, però jo, clavada en el pensament de que havia d’aconseguir-ho, m’agafava fort a la mà del E. i allà em quedava; esperant que em cridessin per afrontar-me al tercer gran repte de tot el procés: l’extracció dels òvuls. Hi havia el doctor i això em va tranquil·litzar i em va donar seguretat. Tot va passar molt ràpid.
Em vaig despertar de l’anestesia amb una estranya sensació de complicitat amb el meu cos, era com dir-me a mi mateixa “molt bé M., que valenta ets! Ho has fet, tu sola, segura i decidida”. Després de l’extracció em va visitar el metge. Em va dir que havia anat molt bé, que finalment m’havien tret 7 òvuls. No m’ho podia creure. Estava feliç, immensament feliç. El meu cos respirava. Era com si de cop, m’haguessin tret una motxilla de 10 quilos del damunt.
Els dos dies posteriors a l’extracció van ser emocionants, cada dia esperava la trucada del laboratori, on ens informaven que tot havia anat molt bé. Estàvem molt il·lusionats, tot el procés estava anant molt bé, tot eren bones notícies i per mi, era com anar superant reptes.
Era 12/03, el dia, jo crec que fins aquell moment, més emocionant i reconfortant. Arriba el moment de tenir i sentir a dins tot allò que des de feia un mes i alguns dies havíem anat creant. Estava tant emocionada! No cabia en mi de tanta força i sentiments positius com sentia en aquell moment. Plena de vida, em sentia plena de vida!.
I quin moment, veient per la pantalla com el tècnic de laboratori agafa el nostre embrió, amb aquella cura, portant-lo fins a nosaltres i, veient com la doctora (el meu doctor no treballava aquell dissabte) el posava dins. Allà al úter, entremig de totes aquelles capes rugoses que vèiem al ecograf. I ja hi era. Emocionada i alliberada de que ens havien dit que l’embrió era preciós, vaig tocar-me la panxa, amb la seguretat i la certesa de que tot aniria bé.
Van anar passant els dies, i l’espera es feia eterna. Aquell sentiment d’emoció, tranquil·litat i seguretat, s’anava barrejant amb un sentiment d’angoixa, de dubtes i de pors. De frustració de pensar que allò no podia anar bé. De lluita interna, de ganes de que tot anés bé però de dubtes constants de què passaria.
Aquell diumenge 20 de març, l’emoció i la il·lusió es va esvair donant entrada a l’angoixa constant. Era incapaç de sortir d’aquella roda. Intentava en la meva lluita interna sentir ganes i il·lusió, però l’únic que sentia un cop més era frustració.
El dia 23/03 ens ho van confirmar. El procés no havia anat bé i la prova havia sortit negativa. Frustració, fracàs, ràbia, pena, tristor, angoixa, por… són el còctel de sensacions i sentiments que vaig sentir.
Per què? No podia parar de preguntar-m’ho? Per què a mi? Per què jo? No podia ser… no em podia estar passant a mi. I un cop més, em sentia tancada en mi, em sentia que no ho havia aconseguit, em qüestionava en què havia fallat. Em sentia culpable, molt culpable.
I així, tot i que amb més il·lusió i ganes que fa una setmana, em segueixo sentint avui. Aquesta angoixa la vaig deixant enrere, però la por al fracàs de nou, encara ocupa un lloc en mi.
Avui vaig al metge, amb l’esperança que tot estigui bé i amb la il·lusió de tornar a sentir a la M. preparada per iniciar de nou el procés.
Ganes, no me’n falten. Forces, tampoc. I la convicció, està a punt per guanyar a la por.» M. J.

Gràcies M. i E., per compartir les vostres vivències. Me’n alegro de que la vostra “convicció” hagi guanyat a la “por” i estic segura que molt aviat podreu complir el vostre projecte de ser pares.