Una parella admirable

Quan penso en aquesta parella, a la que vaig estar acompanyant durant més d’un any, és inevitable recordar l’aroma de veritat que desprenia des del minut zero. La intensitat i la tendresa colpidora que hi havia entre ells. L’afabilitat i el bon fons del R. El cicló de sentiments que portava dins l’E., amb els seus ulls menuts i vius. Una parella admirable que, gràcies a la seva tenacitat, va poder cumplir el seu somni.

 

Aquí teniu el relat íntim i personal de l’E.:

“Tot comença quan en un viatge decidim que ja n’hi ha prou d’esperar, quan ens adonem que la realitat de trobar “el moment perfecte” no existeix, ha de ser quan vulguem i volem ara. Volem ser pares.

I tot sembla que serà fàcil, que no haurem acabat de prendre la decisió i ja estarem embarassats i a l’hora penses en tot allò que “no podràs fer” i t’entra el pànic, però de forma diferent, saps que tot es pot fer. I tires endavant. I al teu voltant tothom es queda embarassat i saps que la propera vegada seràs tu, però la propera vegada no arriba i la gent que sap que estàs buscant calla i la gent que no ho sap comença a dir-te que fas tard i què fas? Els remeis de l’àvia: cames amunt, coixins sota el cul, avui “toca”… i deixes de gaudir amb la teva parella i fer l’amor comença a ser estressant.

De sobte, ha passat un any i et fas proves, no surten del tot malament: per part meva tot correcte, per part del meu marit no surt una anàlisis d’esperma meravellosa, però en termes de l’OMS, no hem de tenir cap problema. Doncs…ens costa més.

Provem la Inseminació Artificial aconsellats pel ginecòleg i dius: ara sí, però no i 3 vegades no i és llavors quan el teu món comença a trontollar. Quan les llàgrimes et venen de forma sobtada al veure roba de nadons, quan al cap només tens els pensaments de “perquè ella sí i jo no”, perquè gent que no vol es queda embarassada, perquè gent que no vol tenir fills, els té…però quan vaig veure que havia tocat fons va ser quan al veure una parella amb 4 fills, només pensava en com endur-me’n un: ells en tenien masses!

El ginecòleg ens va dir que el següent pas eren més proves i FIV. Sabíem que aquest era el pas, que el volíem fer perquè desitjàvem ser pares amb totes les forces, però jo estava trencada i necessitava recomposar-me.

Toca triar centre.

Busquem un centre on ens sentim còmodes perquè estem en un moment delicat, ens sentim ferits, busquem un centre que ens deixi a nosaltres marcar els temps, perquè ho necessito i necessitem un centre amb recolzament psicològic perquè la nostra realitat de ser pares ha variat molt, portem 1 any i mig i hem de començar amb la FIV: un procés que has vist a les pel·lícules, però que mai t’expliquen com hi arribes fins allà.

Vam mirar 4 centres: un era una fruiteria en la que jo era “la següent” i tot i demanar temps, no havia sortit del despatx del ginecòleg, que ja tenia tota l’agenda organitzada; un altre només et parlava d’estadístiques, quan plorant els hi vaig dir que volia les meves estadístiques, no les del centre: la resposta va ser un mocador de paper; un tercer, era una mica fred, però més raonable amb nosaltres, més comprensiu, però…faltava alguna cosa i finalment ens vam quedar amb el CIRH on no ens van posar preses, on ens van demostrar des del minut 0 que ens acompanyarien i que no estaríem sols i on ens van dir que no anava a ser fàcil, que poder no sortia a la primera, però que era el normal, que no ens espantéssim i que junts aniríem veient.

Vam portar les proves que ja teníem, vam fer més que ens van demanar i vam començar amb el recolzament psicològic. Les meves proves sortien correctes, les del meu marit no tant, però res que fes pensar que una FIV no funcionaria.

Coneixem a l’Helga i ens diu que si volem ser pares, en els temps actuals, és possible, les maneres han canviat, ja no només hi ha “un tipus de manera de ser pares” i qui ho vol ser, al final, ho és. I amb tot això ens hi vam posar en marxa.

A la primera punxada de l’estimulació ovàrica vaig plorar, vaig plorar per por, perquè veia més proper el que volia, perquè tot era nou… i vam aplaudir, perquè les infermeres ho fan molt senzill, però carregar la xeringa i punxar-te a tu mateixa, no ho és tant.

Va arribar el dia d’extreure els òvuls i “unir-los” amb els espermatozous dels meu marit. Jo anava adolorida, tenia hiperestimulació, però com volia dir que tenia molts òvuls, era bo i m’era igual.

17 òvuls. 13 bons. 5 van fecundar. Ens vam quedar una mica enfonsats veient els resultats, però pensàvem que “5 són molts”. Llavors arriben les trucades del laboratori, tot i que ens ho van advertir: “no tots prosperaran”, no esperes que a cada trucada el número vagi minvant, fins que el tercer dia et diuen que només hi ha 1 i que hi ha un segon que esperaran 2 dies més a veure si creix. Ho va fer.

1a FIV: 1 embrió de 3 dies + 1 embrió de 5 dies

Llavors, amb els amics o familiars que has parlat et diuen que ara t’hi quedes segur perquè (ara és quan tots els casos surten de l’armari) la seva amiga, veïna o ells mateixos, s’han quedat a la primera transferència.

Al fer la hiperestimulació, vam haver d’esperar un mes per fer la transferència, cosa que vaig agrair per poder recuperar-me, cosa que vam agrair per disfrutar dels dos sabent que ara ja ens quedàvem embarassats.

Arriba el dia. Totes les teves esperances estan posades a la pantalla on tu veus el teu “futur fill” i somrius pensant en ell i ens vam acomiadar d’ell dient “ens veiem en 9 mesos”, però passats els 11 dies, un cop feta l’analítica, et diuen que no estem embarassats. Tot es trasbalsa, torna el malson, el “no serem pares” i la Dra. López et diu, “Ei, hi ha 1 embrió, hi ha possibilitats, perquè ho descartes abans d’hora?”. I després de plorar i passar el dol dius…”Vinga a per l’altre!”. Però també és un no.

Fem més proves i decidim fer tria d’esperma perquè les meves proves continuen sent correctes, però les del meu marit comencen a sortir més problemes, però res que digui que no podem continuar.

13 òvuls, bons 11, fecunden 6: tenim 1 més!!!!!!!!!!!!!! I quasi fem una festa perquè per nosaltres és un molt bon resultat.

2a FIV: 2 embrions de 3 dies + 1 de 5 dies. Hiperestimulació no greu, però vaig haver d’estar a observació ingressada perquè no em trobava gens bé.

Vam fer la primera transferència de 2: i anàvem a tenir bessons i així anàvem per feina i ja.

Negatiu.

No em podia enfrontar a una nova transferència, el meu marit ja em comentava la possibilitat de fer-ho amb un donant i jo volia aferrar-me a l’embrió “nostre” que quedava.

Vam fer una pausa: un viatge de parella, gaudir del Nadal i endavant!

Negatiu.

La realitat és molt dura, les pors s’intensifiquen, els consells i les ajudes no és que no serveixin, és que no tranquil·litzen i no solucionen el problema.

Què fem? DGT o donant? Després de parlar amb el laboratori, la dra. López i l’Helga, vam decidir el que el meu marit ja havia proposat: donant.

Però vaig necessitar una altra pausa: quedar-me embarassada d’un donant em feia sentir que traïa el meu marit, “no existeixen les banyes genètiques” ens va dir l’Helga, tot i que em va arrencar un somriure, jo em sentia malament, però…aquella semblava la millor opció per nosaltres.

Dos dies abans de tornar a començar l’estimulació ovàrica vaig trencar-me, no podia continuar, no volia tornar a sentir que no estava embarassada, preferia continuar en l’ ignorància de no saber si ho aconseguiria mai. Feia 3 anys que havíem fet el pas de voler ser pares i res anava bé. El meu marit em va dir: si necessites més temps, ens el prenem, però també pensa que millor els òvuls d’ara que els de més endavant. I així ho vam fer, tindríem els embrions llestos, però si jo no em veia en cor, la transferència hauria d’esperar.

Vaig començar tractament psiquiàtric, perquè tornava a plorar pels racons quan veia un nadó i no era el nostre, i a sobre, pensava que mai seria “nostre”; per sort, el meu marit sempre em recordava que pare és qui el cria, no qui l’engendra. I veient que ell era “qui perdia”, que ell era qui em donava aquest regal tan gran de deixar que a la meva panxa creixés un nadó, havia de ser forta i tirar endavant.

Vam tornar a començar, amb més pors, amb dubtes, però cada vegada amb més il·lusió perquè sí, perquè volíem ser pares i ho aconseguiríem.

11 òvuls: 5 fecundats. I ens vam ensorrar. Els resultats eren com sempre, semblava que el malson seria igual. Si jo tenia un problema, perquè no sortia a cap prova? Perquè aquesta era ara la gran por: sabíem que hi havia un problema l’esperma del meu marit, utilitzem uns altres de bons i el resultat és el mateix?

Per sort, les trucades del laboratori van ser més esperançadores: continuen havent 5, els 5 creixent bé, congelem 5. I vam ser feliços per aquests 5 petitons.

3a FIV: 5 embrions de 3 dies.

I va arribar la transferència .

Aquesta vegada, la meva gossa em va olorar la panxa i em va mirar de reüll, un company que no s’havia res del procés em va preguntar si estava embarassada i a mesura que creixia la il·lusió, a l’hora pensava “si és que no, que algú m’aguanti i em doni forces, perquè no sé com ho faré per aixecar cap”.

Encara avui ho recordo.

21 de juliol de 2017 a les 8h em vaig fer les anàlisis, “en 2h tindreu els resultats” i a les 10h el mal de panxa del neguit anava en augment i els whatsapp preguntant per notícies no paraven.

A les 11:30h vaig pensar, com quan estem estudiant un examen, si no truca abans de les 12h és que estic embarassada. Van tocar les 12h i vaig somriure, però la trucada continuava sense arribar i els nervis eren cada vegada pitjors.

12:45h: sona el telèfon

-Bona tarda dra. López

-Hola E., sóc la dra. López, què pots parlar?

-Sí, digues

-Estàs sola? Pots parlar tranquil·lament? – I vaig voler morir, vaig ensumar un altre no i vaig començar a tremolar tota jo

-Sí, estic sola, va tot bé

-FELICITATS! Estàs embarassada!

I vaig xisclar d’alegria i vaig plorar i continuava tremolant i em tocava la panxa: era una realitat, anàvem a ser pares.

Això sí, li vaig dir que m’havia fet passar por preguntant-me si estava sola i podia parlar tranquil·lament, em va dir “sabia que anaves a cridar, volia que ho poguessis fer”.

Tremolant i amb els ulls plens de llàgrimes de felicitat vaig trucar al meu marit “anem a ser pares”, “en serio?” i vam plorar junts i ens va envair la calma i la felicitat.

Vam trucar a la família i ho vam dir als amics que ens havien acompanyat en el procés i tothom plorava i era feliç amb nosaltres.

El meu germà ens va dir: “ei, que no hi ha res segur encara!”. Era cert, però teníem un “sí” que mai fins ara havíem tingut, era un pas més que encara no havíem fet. Si no arribava a bon port, sabia que em podia quedar embarassada, hi havia algun lloc més on esbrinar què passava i si ho feia, tindríem un nadó amb nosaltres.

Ens vam dormir acariciant la panxa: érem 3. I al dia següent, més calmats, però igual d’emocionats ens vam anar a celebrar-ho.

Quan va néixer i vaig arribar a l’habitació la infermera em va dir “és molt desitjat aquest fill, oi?”, “molt”, “irradies una felicitat especial que no veig a tothom”.

Si no ets fort com a parella, no hi pots tirar endavant i tinc molt clar que amb un altre que no fos el meu marit, no haguéssim pogut tirar endavant.

És una realitat que ens ha tocat viure, que li passa a mil parelles i fins que no hi comences ho desconeixes totalment i hi penses com alguna cosa de les pel·lícules, de mares solteres o parelles de lesbianes, però no, ens toca a tots: de més o menys a prop, però tots tenim algú que ha passat per això.

Tenim el nostre fill amb nosaltres i el mirem i a vegades no ens creiem el que hem passat, però és real, ens somriu i ens estimem. I la resta, és igual.

Quan expliques una vivència sempre et deixes coses a explicar pel mig i no vull ometre-les, però no vull tocar el relat, les afegiré aquí:

  • Un amic que havia passat per aquest procés ens va dir “que us quedi clar des del minut 0 que el problema és dels 2, sinó ho feu així, ho passareu malament”. I és cert, som 2 a tenir 1 fill i el problema és dels 2, no es poden donar les culpes a ningú. Aquest bon consell ens va ajudar a fer pinya i a fer forta la parella.
  • Una de les pors al tenir un fill de donant era “com li expliquem?”; “amb naturalitat” ens va dir l’Helga. Ens va explicar que igual que a la gent gran els hi sobta un gay i a nosaltres no, al nostre fill no li sobtarà que a la seva classe hi hagi un asiàtic, una mare soltera, 2 d’IA, 4 de FIV i 10 “tradicionals”. El món canvia i ens hi hem d’adaptar.”

Moltes gràcies E. i R. per compartir la vostra experiència.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s